Bona tarda, companys!!!

En la fase d’implementació de la meva proposta d’intervenció, he tingut l’oportunitat de constatar que l’informe psicopedagògic no és només un document descriptiu, sinó una veritable eina d’orientació. Massa sovint, aquests informes acaben arxivats o es consulten només per formalismes burocràtics. Però en aquest projecte, el vaig utilitzar com el que hauria de ser sempre: una brúixola que permet entendre, situar i planificar una intervenció amb fonament.

El procés va començar amb una lectura crítica i detallada de l’informe, que no només recull diagnòstics, sinó també indicadors d’observació, interpretacions contextualitzades i recomanacions. Aquestes recomanacions van ser claus per definir els objectius específics de la meva proposta: des de la millora de l’atenció sostinguda fins al foment de l’autoregulació emocional. Gràcies a la claredat i concreció de l’informe, vaig poder establir una línia de base des de la qual mesurar els progressos de manera realista, tenint en compte que disposava de només dues setmanes per realitzar la intervenció.

Aquesta experiència m’ha permès entendre millor que l’avaluació no comença al final del procés, sinó que és present des del primer dia. Cada sessió està pensada no només per intervenir, sinó també per recollir evidències. En aquest sentit, l’avaluació continuada permet observar l’evolució amb dades concretes, però també amb una mirada qualitativa, atenta al més subtil.

Com a evidència, he conservat una imatge de l’informe (creat per la psicopedagoga del centre de pràctiques) amb les dificultats que té l’infant —sempre amb les dades protegides— i que recull els apartats que més han condicionat la planificació: especialment les observacions sobre l’atenció selectiva i el raonament verbal. Aquesta informació ha estat imprescindible per evitar una intervenció genèrica o basada només en la intuïció. A més, he dissenyat rúbriques d’avaluació adaptades a cada sessió, que em permeten registrar tot allò que passa durant el procés d’intervenció. Aquest es pot veure al final d’aquesta entrada.

Personalment, una de les revelacions d’aquesta etapa ha estat la importància de llegir els informes no des del diagnòstic, sinó des del potencial. Un mateix document pot servir per etiquetar o per possibilitar, segons la mirada del professional. I aquí hi ha una gran responsabilitat: la d’assumir que l’avaluació inicial no és una condemna, sinó una oportunitat per construir un camí educatiu més just i coherent. Aquesta reflexió m’ha enfortit com a futur psicopedagog i m’ha fet veure que, més enllà del disseny d’activitats, el que realment transforma és la capacitat d’escoltar allò que els informes (i els infants) ens diuen entre línies.

Moltes gràcies!!! Seguim endavant!!